A un tir de pedra

Un cartell de fusta envellida, amb la inscripció mig esborrada d’«Ibon de Piedrafita» retallada per les inclemències, s’encén amb una claror daurada quan el sol, somnolent i precís, s’eleva lentament rere les crestes. L’aire, prim i tallant, es cola per la pell amb la fermesa d’un cop de puny suau, mentre els prats, impregnats de rosada, desprenen un baf subtil que es fon amb la flaire resina de pi. Enllà el punt on la carretera s’acaba i una barrera decreta la fi de l’asfalt que puja des de Piedrafita de Jaca, un camí forestal s’endinsa, auster i persistent, entre arbres foscos. El pendent és moderat però decidit, i el camí, llaurat de menudes dreceres que serpentegen amb naturalitat entre la vegetació espessa, s’esmuny entre els boixos i els avets, amb alguna servera esgarriada que, amb el seu fruit rogenc, sembla desafiar la gravetat monòtona del verd boscà. Penya Telera De sobte, l'ibon apareix, dominant un replanell amagat, arraulit entre turons arrodonits; com una gemma ocult

El diari Levante - EMV ha tingut a bé de publicar-nos aquest article d'opinió, el 24 de setembre de 2024. La història i el llegat que ens ha deixat el GEMAS, el Grup d'Estudis Mediambientals de La Safor, és massa important com per no donar-li la difusió i el reconeixement que es mereixen. Volem ser per caminar, i caminar per poder ser És un fet constatat i innegable que els avenços socials, que tantes lluites costen d’assolir,  són d’una solidesa relativa –per molt que ens entestem en pensar d’una manera il·lusòria i pueril que són conquestes sempiternes–. Que allò que tant costà de guanyar, es pot dissoldre en un espai de temps relativament curt. La generació del 68, el Seixantisme i els fantàstics setanta, ho té molt clar, perquè ho ha viscut en primera persona. Mireu com la revifalla de la ultradreta i les seues convulsions reaccionàries involucionistes posen en qüestió la violència de gènere, o com el discurs de l’ecologia ha perdut força en les noves generacions. Malgrat

El paisatge dels Pirineus és com un vell llibre obert, ple de pàgines antigues que parlen d'una història que sembla suspendre's en el temps. Les muntanyes s'alcen amb una dignitat majestuosa, com si foren les guardianes d'un passat llunyà. Enmig d'aquest paisatge, els volcans Anayet i Midi d'Ossau evoquen una època remota, quan la terra es retorçava sota la força irresistible dels cataclismes geològics. Contemplant les roques del pic d'Anayet, d'un gris i vermell profunds, sembla que es puga sentir la veu del vell comte Henry Russell, que veia en aquests cims un color de sang, un reflex de la violència ancestral que les havia modelat . Les formacions volcàniques d'Anayet i Midi d'Ossau, amb les seues capes de roca andesítica i basàltica, ens transporten a un temps perdut, quan el planeta estava cobert per deserts vermells durant el Pèrmic. La violència dels esclats volcànics de fa 270 milions d'anys va ser la resposta a l'encontre brutal

Entre les altes serralades que conformen la frontera natural dels Pirineus, l'Aneto, coronat de neu perpètua, s'alça com el gegant més imponent, la cimera més noble i majestuosa. La seua presència domina el paisatge, oferint una vista espectacular des de qualsevol punt del seu contorn. La seua alçada vertiginosa, de 3.404 metres que graten els cels, el converteixen en un monarca entre les muntanyes, un far visible des de la llunyania que inspira respecte i admiració. L'Aneto no és només una muntanya, és un símbol de la grandària i la bellesa indòmita de la natura pirinenca. Un monarca de pedra i gel que posa a prova a tots aquells que s'atreveixen a conquerir-lo. L'Aneto és un gegant, un monarca, un símbol. Però també és un mestre, una font d'inspiració i un recordatori de la nostra connexió amb la natura. Un lloc que cal visitar, respectar i admirar per sempre. "Entre els gegants pirinencs que guaiten, dins la nit, com espectres a l'aguait, s'alça